El neoliberalisme d’avui dia ve a mantenir els mateixos
fonaments del liberalisme, que es resumeixen en propietat privada, lliure
mercat i lliure comerç. En què rau la diferència? La diferència estaria en què
el neoliberalisme absolutitza el creixement econòmic i en una competitivitat
falsejada com a eina d’aquest creixement. Al convertir-lo en un objectiu en si
mateix, deixa de banda el discurs moral-reformista del liberalisme clàssic i
monopolitza la significació del terme “creixement”, referint-lo prioritàriament
a l'economia. A diferència del liberalisme clàssic, el neoliberalisme veu amb
desconfiança la recerca de la igualtat social i s'hi posiciona en contra, ja
que considera que les diferències socials són les que dinamitzen l'economia i
el progrés.
La Unió Europea (UE) com a institució exerceix una dura
disciplina sobre els comptes públics nacionals dels Estats membres, emparant-se
en els tractats o directives i en el principi d'estabilitat pressupostària,. Amb
la compra de les vacunes l’escàndol de l’opacitat ha tornat a produir-se mentre
la ciutadania i els moviments socials ho contemplen indignats. La salut pública
queda un cop més sotmesa al lucre i la mercantilització de la indústria
farmacèutica.
Espanya dedica a l’activitat sanitària pública un 6,4% del seu PIB. Quan comparem la despesa
d’Espanya amb els països de la UE del seu nivell (Regne Unit, França....) està
per sota (6,4% versus 7,3%). A Catalunya, a partir de les retallades del govern
d’Artur Mas i amb Boi Ruiz de conseller de Salut, les xifres se situen a la cua
de l'estat (5,2%)
L'impacte del COVID-19 és devastador. La crisi de dimensions i
gravetat desconeguda i una autèntica prova d’estrès que ningú sap esquivar, ni
Europa, ni Espanya, ni Catalunya. I des de la autosuficiència inicien una
cadena d'errors i horrors en la gestió en els que sovint encara persistim. Ara,
el repartiment de 140.000 M€ per finançar projectes d'empreses que col·laborin
amb l’Estat repetint la idea-mantra de la bondat de la col·laboració públicaprivada.
I malgrat dictàmens del Tribunal de Comptes Europeu (Informe 9/2018) que
desaconsellen aquesta forma col·laborativa per opacitat, retards, encariments i
corrupcions.
La pandèmia ha demostrat la qualitat del personal sanitari
malgrat la precarietat i les males condicions laborals. En l’activisme per la
salut hem d’aprofitar el moment en què la necessitat d’una bona sanitat pública
és un sentiment popular per frenar una nova onada privatitzadora. Si no troben
oposició, els nostres gestors, aconsellats pels poderosos lobbys neoliberals,
acabaran per reduir la sanitat pública a un conjunt de serveis de tipus
beneficència per a les classes empobrides i una sanitat per a pobres és una
pobre sanitat.
Als moviments i les lluites, com la present Marea Blanca de
Catalunya (MBC) i les diverses entitats predecessores que la van impulsar no
ens ho han posat fàcil, però les lluites ja han aconseguit fer passes en la
bona direcció, incloses autèntiques victòries tan importants com ocultades als
mitjans del sistema. A títol breu d'alguns records: l’aturada del
copagament de “l’euro per recepta”, la aturada del desenvolupament del
Consorci de Lleida, la retirada del projecte VISC+ que posava al mercat el “big
data” sanitari, la retirada dels estatuts del Consorci del Parc Salut Mar i
de la macro privatització de serveis públics coneguda com a Llei Aragonès,
la cessió de l'església de la
Misericòrdia pel nou CAP del Raval o la nova ubicació de l'Hospital Trueta. Recentment,
el Departament de Salut ha hagut de cancel·lar el contracte amb Ferroser (filial
de Ferrovial) pel rastreig de COVID degut a les fortes pressions socials i
polítiques.
