martes, 27 de septiembre de 2022

Antidepressius a debat

 

Publicat a


Després de reconèixer que la teoria serotoninèrgica de la depressió no té base empírica, hem de començar a qüestionar el paradigma dominant en la psiquiatria, segons el qual la pèrdua de la salut mental estaria causada per alteracions bioquímiques (Alberto Fernandez Liria, psiquiatre jubilat) a la Revista Contexto (CTXT)  11/08/2022

En els darrers temps han sorgit teories que proposen que els medicaments psiquiàtrics serveixen per ben poc. Han aparegut llibres de la psiquiatre britànica Joanna Moncrieff o del metge danès Peter Gotzsche.  El mateix Fernandez Liria, que va anar a fer de psiquiatre a la Guerra dels Balcans el 1995 i va ser ferit de bala, ja ha expressat la seva opinió a CTXT. Un psiquiatre a una guerra sense parlar les llengües del país. No sabem la base empírica de la missió.

La idea és que les teories que els científics donen per explicar l’efecte antidepressiu de certes substàncies no són certes o no es poden demostrar. Però això no vol dir que aquestes substàncies, els antidepressius,  no vagin be per la depressió, que és un trastorn freqüent i en alguns casos greu. Però les teories de com actuen els medicaments psicoactius no són tant importants com l’estudi dels efectes sobre el pacient.

 Un cas paradigmàtic es el del liti, substància mineral que en molts casos de trastorn bipolar (depressió/eufòria patològica) aconsegueix l’eutímia (estat d’ànim normal) de forma perllongada i que si per  altres problemes de salut l’hem de retirar, el pacient recau. Ningú ha explicat com actua el liti encara, però es un medicament imprescindible.

Els psicofàrmacs són drogues, són fàrmacs psicoactius com l’alcohol, la cocaïna, el cafè, etc. I sí que es veritat que en ocasions tenen un efecte de modificació de la vivència de la realitat. Recordo el cas d’un pacient amb un estat d’ànim deprimit, a voltes torturat. Era pintor artístic i d’això vivia. A la segona visita al cap de sis setmanes, em va dir que estava feliç, poc preocupat; i afegia que des que es trobava bé, no era capaç de pintar, es a dir, necessitava l’estat d’ànim torturat per crear. Li vaig dir que triés, prendre  el medicament o deixar-lo i provar tractament amb psicoteràpia per psicòleg. Ja no va tornar. Per això entre els psiquiatres en dèiem d’un dels antidepressius, el “passotin”.

Cal aprofitar aquesta referència per dir que els antidepressius son uns fàrmacs antipàtics, tarden normalment més d’un mes en fer l’efecte i, al principi, a més de no millorar poden donar moltes molèsties per efectes secundaris; alguns de persistents com la disminució de la libido.També ens hem de referir a l’efecte placebo, en què el simple fet de ser tractat amb un fàrmac pot millorar l’estat d’ànim.

El placebo mai no reduirà un tumor o destaparà una artèria. No és la panacea, però fa que les persones se sentin millor”. Per tant, el placebo “té significat clínic, és estadísticament significatiu, i alleuja els pacients. És essencial per a la medicina” diu Ted Kaptchuk, professor de Medicina de Harvard

Molts antidepressius, quan es retiren, ha de ser de forma progressiva.  

 No deixeu el psicofàrmac, si en preneu, sense consultar el vostre metge, que ja està al cas de les noves teories.